Enfonse les mans a terra,

els meus dits graten

entre runa i arrels,

però només puc traure

rovell i arrapades

sota les ungles. 

Des del celobert s’escolten

veus que no puc reconèixer;

encara és d’hora i al carreró

 els fanals ja s’han encès,

Tot sembla diferent aquest vespre

però cada cosa és al seu lloc

i no hauria de preocupar-me:

els mobles, l’estora,

els llums i, fins i tot, els sorolls

són idèntics als d’ahir.

Només la meua percepció trenca

aquest estatisme casolà,

encara que, com sempre,

sec a la mateixa butaca del menjador,

escoltant el guirigall del carrer

i mirant la gent que s’impacienta

a la parada del tramvia

que porta a la platja.