Caminàvem sense destí,

travessant, sense immutar-nos

els conglomerats de gent

que ocupen les avingudes

en les hores puntes.

Érem dues taques fosques

Dissoltes entre la pol·lució

I els llums dels semàfors.

Mentre creuàvem el carrer

tornava a contar-te

aquell maldecap que

no em deixava dormir;

de sobte, 

em demanares que callés

però ja  feia temps que

que l’únic que feia era

estrènyer les dents

sense adonar-me’n.

Enfonse les mans a terra,

els meus dits graten

entre runa i arrels,

però només puc traure

rovell i arrapades

sota les ungles. 

Des del celobert s’escolten

veus que no puc reconèixer;

encara és d’hora i al carreró

 els fanals ja s’han encès,

Tot sembla diferent aquest vespre

però cada cosa és al seu lloc

i no hauria de preocupar-me:

els mobles, l’estora,

els llums i, fins i tot, els sorolls

són idèntics als d’ahir.

Només la meua percepció trenca

aquest estatisme casolà,

encara que, com sempre,

sec a la mateixa butaca del menjador,

escoltant el guirigall del carrer

i mirant la gent que s’impacienta

a la parada del tramvia

que porta a la platja.

T'allunyes de cada racó

d'aquesta casa però

no es pot fugir

dels xiscles

i dels colps sords

amagats darrere de les parets;

T'agradaria trencar

els miralls que encara

penjen a l'habitació,

Trencar-los

fins convertir-los

en pols,

que no en quedés

cap fragment

que reflexe allò

que mai volies veure,

però que saps que és

dins teu,

com una estella

que forada i es clava

dins la pell.

Condueixo cap a la platja,

per una carretera amagada

entre cultius cremats.

Fa temps solia perdre'm

per aquests camins,

però res no ha canviat:

deixalles, gavines, solitud.

Comença a ploure,

les gotes s'acumulen

com cossos sobre el parabrises.

El mar és encara llunyà,

puge la ràdio, no l'escolte,

ature el cotxe entre

fem i vidres trencats.

Em veig pel retrovisor

i només trobe una taca fosca,

esborronada per l'aigua,

que em mira

com si fos un estrany.

Es fa tard i des del llit
només arriba la llum
dels fanals i el soroll
ofegat
d`unes petjades
que acceleren el pas.

Per la finestra oberta
s`escolta un gos somicar,
però es confon
amb
el ritme
tallat
de la teua
respiració.

La vigília trenca
el so
del silenci,
mentre la pressa
forada els sentits
i et porta al fons
del batec de la ciutat.

Els vidres amenacen esclatar,
El vent és un

XISCLE

solitari

que colpeja des de l’exterior,
Dins, a l`habitació,
t’acomodes al seient,
però ja fa temps que ets fora,
quasi sense adonar-te’n.
Tot és tancat, mentre l’aire
S’ho emporta tot
sense que pugues fer-hi res
perquè
 tu
    ets
          l’esquerda,

el vertigen, l'udol, el nervi.