Es fa tard i des del llit
només arriba la llum
dels fanals i el soroll
ofegat
d`unes petjades
que acceleren el pas.

Per la finestra oberta
s`escolta un gos somicar,
però es confon
amb
el ritme
tallat
de la teua
respiració.

La vigília trenca
el so
del silenci,
mentre la pressa
forada els sentits
i et porta al fons
del batec de la ciutat.

Els vidres amenacen esclatar,
El vent és un

XISCLE

solitari

que colpeja des de l’exterior,
Dins, a l`habitació,
t’acomodes al seient,
però ja fa temps que ets fora,
quasi sense adonar-te’n.
Tot és tancat, mentre l’aire
S’ho emporta tot
sense que pugues fer-hi res
perquè
 tu
    ets
          l’esquerda,

el vertigen, l'udol, el nervi.

Busco, 

inestable,

surcos en el sesgo;

Fracciono 
             mi voz

en múltiples

polaridades,

alienadas al vínculo.

Deconstruir

               los márgenes

es atacar 

         el centro;

ahondar 

         las grietas,

como única 

estructura. 

 

 

 

 

Aislado,
en otra secuencia,
omito el nexo que traza
la geometría del tiempo.

Conocer es ocupar
el hiato
que fracciona la espiral;
instalarse en el vértigo
en busca de equilibrio.

Alterno planos y estructuras,
divido
        la circunferencia
en segmentos dispares,
equidistantes y ajenos.

La experiencia no es una,
sino miles,
         múltiples,
diversas.

Demà,

el sol esborrarà

les nostres emprentes;

no quedarà més que

un grapat d'ombres

darrere dels portals.

 

Som fragments,

nit i febre

que el matí nega,

com les onades

la platja.

¿Cómo decir adiós
si las despedidas solo
son un baile de disfraces?

¿Cómo podré recuperar
tu imagen entre tanta
       
            luz?

No hay un silencio
más preciso que
los avisos de salida.

Las ausencias son andenes,
estaciones vacías,
donde las voces
se ahogan en la bruma.

El foc només

crema sota la pluja,
quan les espurnes
obren ferides
mal tancades;

No mires les flames,

la seua llum pot
tornar-te a la foscor
de la que provens.

Tard o d'hora

els ruixats alimenten
les cendres que mai
poden apagar-se.