Caminàvem sense destí,

travessant, sense immutar-nos

els conglomerats de gent

que ocupen les avingudes

en les hores puntes.

Érem dues taques fosques

Dissoltes entre la pol·lució

I els llums dels semàfors.

Mentre creuàvem el carrer

tornava a contar-te

aquell maldecap que

no em deixava dormir;

de sobte, 

em demanares que callés

però ja  feia temps que

que l’únic que feia era

estrènyer les dents

sense adonar-me’n.

Enfonse les mans a terra,

els meus dits graten

entre runa i arrels,

però només puc traure

rovell i arrapades

sota les ungles. 

Des del celobert s’escolten

veus que no puc reconèixer;

encara és d’hora i al carreró

 els fanals ja s’han encès,

Tot sembla diferent aquest vespre

però cada cosa és al seu lloc

i no hauria de preocupar-me:

els mobles, l’estora,

els llums i, fins i tot, els sorolls

són idèntics als d’ahir.

Només la meua percepció trenca

aquest estatisme casolà,

encara que, com sempre,

sec a la mateixa butaca del menjador,

escoltant el guirigall del carrer

i mirant la gent que s’impacienta

a la parada del tramvia

que porta a la platja.

T'allunyes de cada racó

d'aquesta casa però

no es pot fugir

dels xiscles

i dels colps sords

amagats darrere de les parets;

T'agradaria trencar

els miralls que encara

penjen a l'habitació,

Trencar-los

fins convertir-los

en pols,

que no en quedés

cap fragment

que reflexe allò

que mai volies veure,

però que saps que és

dins teu,

com una estella

que forada i es clava

dins la pell.

Condueixo cap a la platja,

per una carretera amagada

entre cultius cremats.

Fa temps solia perdre'm

per aquests camins,

però res no ha canviat:

deixalles, gavines, solitud.

Comença a ploure,

les gotes s'acumulen

com cossos sobre el parabrises.

El mar és encara llunyà,

puge la ràdio, no l'escolte,

ature el cotxe entre

fem i vidres trencats.

Em veig pel retrovisor

i només trobe una taca fosca,

esborronada per l'aigua,

que em mira

com si fos un estrany.

Es fa tard i des del llit
només arriba la llum
dels fanals i el soroll
ofegat
d`unes petjades
que acceleren el pas.

Per la finestra oberta
s`escolta un gos somicar,
però es confon
amb
el ritme
tallat
de la teua
respiració.

La vigília trenca
el so
del silenci,
mentre la pressa
forada els sentits
i et porta al fons
del batec de la ciutat.

Els vidres amenacen esclatar,
El vent és un

XISCLE

solitari

que colpeja des de l’exterior,
Dins, a l`habitació,
t’acomodes al seient,
però ja fa temps que ets fora,
quasi sense adonar-te’n.
Tot és tancat, mentre l’aire
S’ho emporta tot
sense que pugues fer-hi res
perquè
 tu
    ets
          l’esquerda,

el vertigen, l'udol, el nervi.

Busco, 

inestable,

surcos en el sesgo;

Fracciono 
             mi voz

en múltiples

polaridades,

alienadas al vínculo.

Deconstruir

               los márgenes

es atacar 

         el centro;

ahondar 

         las grietas,

como única 

estructura. 

 

 

 

 

Aislado,
en otra secuencia,
omito el nexo que traza
la geometría del tiempo.

Conocer es ocupar
el hiato
que fracciona la espiral;
instalarse en el vértigo
en busca de equilibrio.

Alterno planos y estructuras,
divido
        la circunferencia
en segmentos dispares,
equidistantes y ajenos.

La experiencia no es una,
sino miles,
         múltiples,
diversas.

Demà,

el sol esborrarà

les nostres emprentes;

no quedarà més que

un grapat d'ombres

darrere dels portals.

 

Som fragments,

nit i febre

que el matí nega,

com les onades

la platja.

¿Cómo decir adiós
si las despedidas solo
son un baile de disfraces?

¿Cómo podré recuperar
tu imagen entre tanta
       
            luz?

No hay un silencio
más preciso que
los avisos de salida.

Las ausencias son andenes,
estaciones vacías,
donde las voces
se ahogan en la bruma.

El foc només

crema sota la pluja,
quan les espurnes
obren ferides
mal tancades;

No mires les flames,

la seua llum pot
tornar-te a la foscor
de la que provens.

Tard o d'hora

els ruixats alimenten
les cendres que mai
poden apagar-se.

Un disparo

abre la noche

en miles de

secuencias

transversales.

Alguien huye

en el vacío

del relato,

mientras

Un

Cuerpo

Cae

Fulminado

en el enigma

que funde

la trama.

Tarde o temprano,

Las pesquisas

               rebasan

el papel

que encierra

la realidad.

 

 

Al cerrar los ojos,

Un lugar

se diluye en el tiempo,

convirtiéndose

en la imagen

que construye

los recuerdos.



El viento traza

las líneas invisibles

de la memoria,

donde el espacio

es sólido

por un instante.

Bellvitge

Has obert els ulls,

hi ha una taula parada,
nadals, sonen veus i
semblen imatges d'ahir,
però l'ahir és ara,
i ara em fa mal.
Tot és fosc,
poc
a
poc
només
s'escolta
un batec,
algú diu adéu
i no pots contestar-li,
una mà t'acaricia,
més sincera que mai,
però llunyana de tu;
Saps que és l'última,
apretes fort
i tornes a taula,
com ahir,
com sempre.

Cómo Hacer Crac

Esta canción siempre consigue crearme el mismo efecto, pero de eso se trata .

Hace años que el "crac" zumba en nuestros oídos, se ha adueñado de la calle, de las mentalidades, de los bancos, de las escuelas, de los hospitales, de todo.

A diario vemos cómo se derrumban los cimientos de lo que alguna vez nos quisieron pintar como sólido y parece que hay quien se regodea de ello.
La mejor solución es enmudecer progresivamente al ciudadano, quien padece y observa constantemente la degradación como rutina, el chivo expiatorio de esta película.

Solo hay que bajar a la calle y ver el panorama que los telediarios pretender retratar (los que quieren). Es más efectivo tomarse un café en el bar y escuchar a la gente que atender a los bailes de cifras y alarmas que nos plantean.

De momento, los de siempre siguen comiéndose el pastel y poniendo barreras para que no sepamos qué sabor tiene. Solo cabe esperar que algún día el "crac" les ponga la mesa.

Un aullido penetró
el nervio de la ciudad;
torrentes eléctricos
anegaron la estéril
superficie del asfalto.

Mientras el polvo,
una vez más,
corroía el aliento
fatigado del arrabal.

El oxígeno
no llega
donde
el tendido
acaba.

 

Els marges dels mapes
esdevingueren l'única
forma de sobreviure.

Respiràrem perifèria,
la realitat
ens donà l'esquena,
mentre apreníem
que la vida anava
d'una altra cosa.

La nostra condició
infidel
fou el deute que,
tard o d'hora,
haguérem de pagar.

Atravesé, desnudo,
las fronteras del sonido.

Convertí el silencio
en lenguaje y
                         mi voz
en límite difuso.

Estas palabras viven,
solo, porque callan.

Segmentos

A medida que avanzó en su camino dedicó todos sus esfuerzos en romper el tiempo en miles de pedazos, deformó los reflejos de un trayecto lleno de baches y piedras que conformaron su pasar.

A menudo, interrumpía su viaje y contemplaba contrariado el paisaje a través del prisma agrietado que escondía bajo los párpados. Su mirada se descomponía en diversos planos que  buscaban la conexión, pero nunca llegaron a la fusión completa, sino que se repelían como polos opuestos.

Dedicó gran parte de sus esfuerzos a rastrear los vínculos ocultos en las cunetas y las estaciones de servicio, pero el polvo que levantaba al rebuscar le impedía ver los estrechos hilos que sujetan la realidad.

Con todo, forjó su ser de conjuntos aislados de imágenes, sueños, voces, piedras, polvo, huidas, recuerdos e incertezas. Su vida fue una búsqueda continua por las orillas más alejadas de la unidad; nunca fue uno, sino diversos e independientes.