Nada

Cuando ya no queda nada,

solo las partículas de polvo

muestran la levedad

que sigue a la ausencia.

Ya no hay contornos,

solo figuras borrosas

y un espacio confuso

que ataca los límites.

Destellos y manchas violetas,

como golpes en la retina,

revelan la naturaleza

oculta de los cuerpos.

Los susurros de la memoria

se convierten en el único eje

al que aferrarse,

cuando se disuelve el espejismo

y ya no queda nada.


 

Falten pocs minuts

per a que arrivem a l'estació;

només puc mirar els reflexes

de la teva ombra al cristall:

Ara arbres,

                    ara cases,

                                       ara foscor,

ara tu.

Sota del nostres seients,

s'amaguen dolors i dubtes

que lluiten per eixir fora,

quan el comboi aminora

la seua velocitat.

 

 

Darrere de la finestra,

els horts són efervescents,

es diluïxen entre fanals

i tones d'electricitat.

Tots aquests enderrocs

són fidels a la buidor

que amaguen els cossos

fets dels afores de ciutat.

Sona una veu mecànica

anunciant la teua parada;

bufes, agafes la jaqueta

i et prepares per a un món

que et desafia famolenc.